“ … Deixant que el temps passés. El cap recolzat sobre els braços creuats al damunt de la taula, o simplement el cos repenjat al respatller de la cadira i les cames ben estirades fins tocar amb la punta de les sabates al banc de davant. Jo mai sabia si anava bé o malament en aquella matèria. Tampoc mai no ho vaig preguntar. Al cap i a la fi era fàcil quedar bé. Només recordo que no sempre m’era fàcil mantenir els ulls tancats.”
Reflexions de la autora
Per ella la “lección de silencio” és un moment per trencar l’excitació excessiva. S’ho pren com un moment profund d’autoconsciència, una introducció excel·lent a l’espai interior, on no existeix autoritat ni uniformitat. Segons ella aquests espais son absolutament necessaris perquè permeten fer-se preguntes necessàries per a l’aprenentatge i que poques vegades tenen cabuda en el període escolar, com: I ara què? Tancar els ulls per obligació és adquirir en qüestió de segons la presència d’un mateix.
La meva reflexió
Jo he escollit aquesta historia perquè he anat a una escola de monges durant la meva etapa de la infància i m’he vist reflectida en el tema de la autoritat que es respirava en les aules.
Des del meu punt de vista penso que l’acte d’estar en silenci i més si és obligat, et força a escoltar-te a tu mateix, cosa que és un acte absolutament necessari per prendre consciencia de nosaltres mateixos, la qual t’ajuda a filosofar i a pensar coses que potser fins llavors encara no havies tingut l’ocasió per plantejar-te-les, i aquest fet penso que és el et fa créixer.
No penso que els infants ni joves no tinguin la capacitat de raonar, ni molt menys, sinó que moltes vides no tenen moments per sentir-se a uns mateixos, quan ens adonem que durant temps em tingut una filosofia equivocada i l’afrontem reconeixen que ens equivocàvem, llavors ens fem una mica més grans, clar que per arribar a aquestes conclusions es necessiten moments de tranquil·litat i reflexió.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada